Humanisme i pintura, l’Exili republicà a través de l’esguard de Guerrero Medina

El 8 de febrer de 1939, la caiguda de Figueres en mans dels rebels franquistes tancava un cicle de gairebé tres anys de lluita i resistència contra el feixisme. La Guerra Civil espanyola arribava a la seva fi a Catalunya. Tan sols dos dies després havia culminat el que serà un dels èxodes de refugiats més gran del segle XX. Quasi mig milió de persones –el gruix de l’Exèrcit Popular a Catalunya juntament amb infants, dones i gent gran– va creuar la frontera francoespanyola en la seva franja més oriental, és a dir des de la Cerdanya fins als últims espadats de l’Albera marítima. La llibertat havia estat esclafada i començava un penós i llarg exili.

La derrota republicana era aclaparadora i des de gener de 1939 les carreteres que donaven accés als principals passos fronterers estaven atapeïdes de gent abatuda i necessitada d’ajuda humanitària. Era sabut que l’exèrcit i el poder polític ocupants no tenien cap compassió pels vençuts. Els documents fílmics i fotogràfics de l’època, així com també els testimoniatges escrits que ens han arribat, reflecteixen aquells moments dramàtics. Caos i amuntegament, objectes i vehicles abandonats a les voreres de les carreteres, un paisatge desolat, quasi espectral, que ha estat víctima del proveïment urgent dels que tenien gana i fred. Però, el que més sorprèn i afecta els nostres sentiments són els milers de rostres desencaixats, les mirades perdudes, els plors de la mainada i, alhora, també ens sorprèn, tot i la desfeta, el posat digne dels combatents.

Veritablement, el creuament de la ratlla fronterera, malgrat que suposava escapolir-se de la fúria repressiva dels vencedors, va comportar romandre en una situació en què hi continuava prevalent la incertesa i, el que és pitjor, la humiliació perpetrada per l’administració francesa. El país que suposadament encarnava valors tan preuats com la llibertat, la igualtat i la fraternitat, –tríptic essencial de l’humanisme– va ubicar la majoria dels refugiats en la més absoluta intempèrie, al ras, en les esventades platges del Rosselló tancades amb filferro espinós. Sorra, vent, fred, pluja, amagatalls improvisats amb materials de rebuig, manca d’higiene, fogueres precàries i un immens horitzó infinit, inabastable, traçat per la línia blava del mar que accentuava encara més la petita insignificança de l’home en un entorn tan hostil. Éssers humans envoltats d’altres éssers humans, però que semblen experimentar una desorientació i una solitud corprenedores. Són escenes, malauradament, que es continuen veient en els mitjans de comunicació, ara radicades en altres indrets del planeta afectats per violències polítiques. Fins i tot, la nostra retina s’hi ha habituat tant que podem sucumbir a la indiferència. Una via per mirar de nou imatges d’aquesta índole i no quedar-se impassible és la que pot proporcionar l’art en totes les seves possibles variants.

Precisament, aquest és el camí que va escollir Guerrero Medina quan, a partir de la revisió de molts documents reals de la Retirada republicana del febrer de 1939, va decidir emprendre una relectura pictòrica d’aquella tragèdia. El seu ofici artístic encetat a inicis dels anys seixanta, que es va fonamentar en l’assumpció d’un cert llegat de la tradició expressionista reconfigurada amb una proposta neofigurativista en què el paisatge i la figura humana hi tenen una centralitat indiscutible, a principi del segle XXI redirigeix el seu esforç i esguard cap a la història en majúscula, però fixant l’atenció en les conseqüències que els grans esdeveniments històrics tenen sobre les persones. Molts dels trets presents en la seva obra anterior, com són els cossos d’alguna manera sempre sotmesos a pressions, a contorsions doloroses i a fragmentacions, o els paisatges àrids, desoladors, sense cap rastre d’amabilitat on l’ésser humà hi transita descentrat i desposseït, són ara modificats i traslladats a una pintura que podríem qualificar com “històrica”. Un exercici artístic que, a través dels recursos tècnics del pintor, proposa “congelar” unes imatges de la nostra història recent a fi que les tornem a mirar de manera reflexiva, amb la singularitat que els atorga la lentitud de la pintura.

La Retirada republicana es planteja com una epopeia, un desastre bíblic, que recorda, en alguns aspectes, la pintura històrica del segle XIX, però que incorpora l’arsenal neofigurativista i expressionista oníric de Guerrero Medina amb tots els seus cromatismes. És, sens dubte, aquest posicionament estètic que evita el que seria inútilment un intent de reproduir exactament la realitat que ja transmeten els documents gràfics i audiovisuals històrics. L’aposta pictòrica de Guerrero Medina ens aproxima emocionalment al drama de l’èxode, a la fractura i la ferida exíliques. A vegades, la perspectiva és col·lectiva i colossal com és el cas del quadre “Campo de concentración en Argelès” (2008), un oli sobre tela de 250 x 400 cm; altres, la perspectiva es focalitza en una persona, com succeeix en els dibuixos de tinta sobre paper on les cares desfigurades expressen l’angoixa de l’estranyament. És més, la composició seriada i repetida dels dibuixos fa encara més remarcable la deshumanització present en aquest exili de 1939 i en tots els exilis, així com també en l’experiència de l’internament, que va tenir en els camps de concentració el seu màxim exponent.

Les pinzellades meditatives de José María Guerrero Medina (Jaén, 1942) ens traslladen, paradoxalment, d’una manera emocional a aquest episodi històric del qual el febrer de 2014 es commemora el 75è aniversari. Una emotivitat reflexiva que permet repensar en clau humanística i democràtica el nostre passat recent i establir nexes amb la nostra actualitat, no exempta de dificultats, tant per superar l’herència patològica de la manipulació històrica imposada pel franquisme, com per evitar que la indiferència i la banalització que impregnen molts dels mitjans de comunicació ens facin insensibles a fenòmens com la violència política i els desplaçaments forçosos de població. Aquests darrers fenòmens, encara que semblin allunyats de les nostres llars, també formen part de les nostres vides en aquest món globalitzat i interconnectat. Per això, la proposta artística –i compromesa– de Guerrero Medina és tan significativa.

Jordi Font Agulló, director del Museu Memorial de l’Exili